Passem una tarda agradable al cor de la ciutat de Buenos Aires. Ens instal·lem a un altre fantàstic hostel de la mateixa cadena que l'anterior, però aquest cop al mig del carrer Florida. Les parets estan decorades amb moltes fotos de personatges mítics argentins (Evita Perón, el Che Gevara i Diego Armando Maradona, per exemple), pel que sembla per aquí són força mitòmans i et pots trobar imatges del nostre amic Diego Armando a cada cantonada.
El carrer Florida és l'artèria principal del Microcentro, és un carrer estret envoltat per edificis alts, botigues amb grans aparadors, executius estressats, “porteños” fent un passeig i turistes despistats.
S'hi respira tot el bullici que correspon a una capital global com és Buenos Aires. A Buenos Aires tens la sensació d'estar a una capital europea: grans monuments, carrers amples i bulliciosos, les mateixes botigues-franquícia que a tot arreu, a la tele fan el Barça i al carrer hi ha una mani a favor del poble Mapuche (Em sembla...).
Sobrevolar-la també és força espectacular, la primera nit, després del vol intercontinental, aterrant a través de la boira, semblava com un gran taulell d'escacs de llums taronges, gràcies a la distribució en “cuadras” de las ciutars a l'argentina (la cuadra sembla el sistema de mesura de distància per les ciutats argentines, “esta cerca, nomás a cinco cuadras de aquí!").
Ho deixo aquí que se'ns acumula la feina, proper post, Ushuaia!
Aterrem a Puerto Iguazú i xoquem de morros amb l'estiu de la selva i l'ambient de vacances internacionals.
Estem allotjats a un excel·lent hostal de la cadena hostelling internacional (HI) del que diu meravelles tothom a qui li preguntes. És un antic casino tropical a mig camí entre la part Argentina de les Cascades de l'Iguaçú i el poble de Puerto Iguazú, hi regna un ambient de motxillaires de tot el món i fer amistats és gairebé immediat; a més a més hi ha una fantàstica piscineta per banyar-se degustant unes Quilmes de tres quarts de litre (Quilmes és la cervesa oficial a l'Argentina, és francament suau i entra com l'aigua , per això totes les terrasses dels bars que hem vist pel país estan plenes d'ampolles grans de Quilmes gelada).
Des del mateix hostal et programen sortides als dos costats de les cascades, i aquí és on comences a fer amistats ràpidament: L'Albert i la Isabel de Montagut, L'Olivier de la Illa Reunió, una noia anglesa que ha perdut la càmera de fotos i ens demana que li fem algunes per enviar-li per mail i una alemanya resident actualment a la Córdoba argentina.
Amb l'Albert i l'Isabel, també de viatge de noces, compartim sopars i xerrades, ella fa un màster en infermeria de muntanya i ell és ferrer, parlen aquell català de Girona que tant ens agrada. Amb l'Olivier hi ha una connexió molt ràpida i la Marta s'enganxa de seguida a practicar francès (que és un idioma). És un enginyer ambiental funcionari de l'estat francés que està donant la volta al món en vuit mesos i té una pinta de “bon vivant” que no se l'acaba (ens ha convidat a la seva illa i encara li agafarem la paraula...). En la menció de coneixençes hem de mencionar també a una mare i una filla Peruanes de Puno amb cara d'Inques, la mare és un terratrèmol que recorda molt amb els gestos a la mare dels germans Coromines versió “altiplano”.
Aigua per l'Amor de Déu i arcs de Sant Martí.
Tant pel costat brasiler com per l'argentí, les cascades de l'Iguaçú tallen la respiració. A la banda brasilera es veuen i s'entenen, a l'Argentina es viuen.
El complexe de cascades de l'Iguaçú està format per 275 caigudes d'aigua fruit de dues colades de lava superposades. La geologia de la regió està dominada per extensos mantells superposats de basalts fruit del trencament del supercontinent de Gondwana i la obertura de l'Atlàntic (separant Amèrica del Sud de l`Àfrica). L'acció de la tectònica dels Andes explica perquè els rius a la regió circulen cap a l'interior del continent (tot i ser relativament a prop de l'Atlàntic) i l'activitat del riu Iguaçú i Paranà i d'un sistema de falles expliquen els desnivells de les cascades.
Però deixem les dades tècniques, expliquen per aquí Iguaçú en guaraní vol dir “aigua gran”, una gent obvia aquests guaranís.
Acostar-se a la Gorja del Diable impressiona al més escèptic, el brogit de l'aigua t'eixorda, la bromera et deixa xop i mirar-la molta estona provoca un vertigen estrany. Entre les possibilitats del parc hi ha una aventura francament recomanable: Et pugen amb una zodiac enorme i molt potent i et situen literalment sota els salts de Gorque Bernabé Méndez i del dels Tres Mosqueteros, evidentment acabes xop i eufòric fins als ossos.
Els dos parcs estan equipats amb passeres metàl·liques que et porten tant pels peus com per la part superior de les cascades, i si fa un bon sol com ens ha passat a nosaltres s'hi poden veure infinitat d'arcs de Sant Martí provocats per la bromera d'aigua.
L'Entrada a l'Argentina ha estat triomfal! Després d'un vol que ha sortit amb una horeta de retard i que ha durat catorze hores, quan finalment arribem a un humil hostalet de San Telmo, cansats i amb son i gana, ens trobem un noi tot preocupat que ens explica que a l'habitació on havíem de dormir hi ha hagut aquella mateixa tarda una fuita d'aigua, el noi es passa dues hores trucant a un munt d'hostals alternatius, sense èxit.
Per millorar la situació de mal rollo, la Marta i jo, cap a les 23 h decidim tranquil·litzar-nos com és tradició a la família i anem a un petit restaurant a menjar-nos un asado i un chorizo de bife.
Quan tornem, el noi ens ha “trobat” allotjament a dues “cuadras” d'allà, el nou hostal resulta ser un hostal on hi llueix un sospitós cartell a recepció que diu “clausurado”. Uns nois molt simpàtics i una mica borratxos ens mostren una habitació acceptable, una mica bruta, i ja que son vora la una ens posem a descansar.
Immediatament, just al costat nostre, el nostre amic i la seva colla (inclosos alguns que arriben més tard) es posen a cantar! (força bé per cert).
La festeta dura fins a les tres o les quatre aproximadament, i inclou la bronca d'una veïna airada que truca a la porta etcètera, els nois fent trucades de broma per telèfon entre altres.
Al matí següent, es lleva amb l'hostal desert, el responsable i un col·lega catatònics a una altra habitació i sortim a voltar.
La república de “la amistad y la alegria”
És diumenge, i això al barri de San Telmo significa mercat d'antiguitats. Però no un petit mercat sinò un d'enorme, quilòmetres de carrers plens de sifons, utillatge de “gaucho”, gent ballant Tango pel carrer i milers de parades on trobar qualsevol cosa.
L'ambient és més que agradable i no ens sobta que la “República de San Telmo sigui “refugio de amistad y alegria”. Dinem bebent Quilmes i menjant uns excel·lents “choripanes” a un pati on un cantautor clònic de Sabina canta cançons per nosaltres.
El Rei dels Taxistes
Fem cap cap a l'Aereoparque a bord d'un taxi amb un conductor molt simpàtic i culte.
El món del taxistes, sovint mereix menció a part en els viatges, xerraires de mena, són una bona font de bones informacions sobre el país. El que ens va portar la nit anterior ens va parlar de futbol, en Mesi és una gran tarja de presentació per aquí; ens va recomaar que anèssim a veure com sortia la “hinchada de boca” del partit aquella mateixa nit (com ja sabeu no va poder ser). Ja van dos argentins que em pregunten a qui li ha tocat a Espanya al Mundial o sigui que ho consultaré immediatament.
El segon taxi resulta un plaer inesperat, el nostre amic, ens pregunta sobre Franco, sobre perquè els catalans tenim fama de garrepes i arribem a un acord total a l'hora de comentar la inutilitat de la monarquia espanyola “imaginen ustedes que son los príncipes de España porqué sí, y yo soy el Rei de los Taxistes, la jodimos, que boludos!”
Al arribar, a l'hora de pagar el taxi ens passem una estoneta buscant canvi per l'Aereoparque. Argentina sembla tenir una manca alarmant de moneda petita, ho tindrem en compte.
