És nadal a la ruta 40

23 i 24 de desembre

La Ruta 40 és una carretera mítica que travessa tota l'Argentina de nord a sud, és la que ens ha guiat per terres de la Patagònia. Aquests dos dies hem fet la tirada més llarga, la ruta de EL Chaltén al poble del Bolsón, ja a la regió andina de Los Lagos.

Ja sigui en cotxe o en moto com el nostre amic Jordi, com en bus (o colectivo com diuen aquí) fer ruta per la quaranta és una experiència que et permet entendre les dimensions del país. Són hores i hores de pampa andina i sobretot de “ripio”. No totes les carreteres de l'Argentina són asfaltades, encara que siguin tant importants com aquesta ruta, les que no ho estan són de “ripio” que no és més que pedres consolidades per una piconadora.

La ruta quaranta és doncs sensació d'aïllament, pampes interminables, clots a la carretera, mal de ronyons i rectes infinites.

Per que us feu una idea, durant una recta vam veure una pel·lícula sencera al bus!

De tant en tant, apareixen en el paisatge, algunes estàncies, una espècie de ranxos a l'Argentina on el bus recarrega combustible mentre els viatgers alleugen les seves bufetes, en aquestes cases en el no res s'expliquen històries fantàstiques com a La Leona, on Perito Moreno va ser atacat per un Puma femella i per on van passar grans atracadors de bancs nord americans o mítics escaladors com Ferrari que va pujar al Fitz Roy. En altres, hi ha troballes molt divertides com guanacos petits domesticats o uns quants nens assalvatjats que portaven un zorrilo com a mascota.

També vam haver d'assistir a un cotxe a centenars de quilòmetres de qualsevol nucli de població (per cert, aquella gent es va quedar allà i es va negar a pujar al Bus per demanar ajuda al proper poble per por de que els robessin el cotxe i no sabem que va ser d'ells).

Vam fer parada i fonda a un poble anomenat Perito Moreno, al bell mig de no res que té com a única atracció propera la “cueva de las manos” uns curiosos jaciments arqueològics que no vam visitar però que vam veure en fotos per tot arreu. Segons l'hostaler, el poble havia canviat molt des que es va descobrir una mina d'or i els del “nord” van venir a treballar, ara hi ha lladres i drogues i abans tots es coneixien i hi havia pau.

A Perito vam sopar amb un parell de vascos abertxales, ella professora d'euskera i ell que havia viatjat per tot el món, ple de uns tatuatges que ens va fer fantasiejar amb si era un gudari fugit de la justícia, i durant el trajecte vam fer unes “rises” amb una parella d'Olot (la Marta i en Marc) tots dos docents, amb qui vam compartir comentaris tot el viatge. En total, dos dies de viatge sencers per assolir la nova etapa.

No podem assegurar que el Fitz Roy i el Cerro Torre es trobin al Chaltén

22 i 23 de desembre

Estem a la Patagònia i molt a prop de la serralada dels Andes, que és terra de grans geleres i de muntanyes mítiques. No podíem esperar que la nostra sort durés tant de temps. Fins ara, des de Ushuaia fins a Calafate passant per Xile a les Torres del Paine aquesta terra ens havia permès observar les seves meravelles en unes condicions meteorològiques més que acceptables. El vent que bufa amb força per tota la Patagònia havia estat fort però suportable, les precipitacions que són constants quan t'apropes a les muntanyes (no és així a les planes de la Pampa, que tot i que són molt properes són deserts on els arriba molt poca aigua de la que queda atrapada a la serralada) no havien passat de quatre gotes congelades que cauen de tant en tant quan es posa un núvol sobre teu i les temperatures havien estat força bé.

Ara bé, portem dos dies al Chaltén amb un temps endimoniat, i, tot i que hem tingut més moral que l'Alcoià i hem pujat cap als miradors del Fitz Roy dues vegades, no hem tingut constància de les mítiques muntanyes. Tant poden ser darrera els núvols, com indiquen els cartells de tots els miradors, com estar a qualsevol altre lloc.

El primer intent va ser d'allò més extrem, vam sortir de bon matí a la desesperada sota una tempesta patagònica amb vents forts i pluja congelada que queia horitzontal a causa del vent i travessava la roba teòricament impermeable. Les arrels manyes de l'Uru van fer que pugéssim fins a l'indret de Rio Grande (gairebé al final del camí, als peus del Fitz Roy) on ens vam refugiar uns minuts i en un atac de seny vam decidir baixar a l'hostal en un temps rècord, amb els peus amarats d'aigua i mullats com aneguets.

El segon intent el vam fer el segon dia, a la tarda es va obrir una ullada de sol i vam sortir rabent cap al camí del Fitz Roy, no plovia tant fort però no hi havia ni rastre dels gegants alpins tapats per la boira.

Sense les seves vistes espectaculars el Chaltén és un poble curiós, ple d'edificis i cabanes de fusta de ràpida construcció amb albergs, botigues de muntanya, petits supermercats i restaurantets. De fet va ser creat l'any 1985 a corre cuita per reclamar els drets del territori per a Argentina en detriment de Xile i poder explotar-lo turísticament. És per tant el nucli de població més jove de l'Argentina. Per exemple, té un terreny reservat per a cementiri però encara no té usuaris perquè no hi ha mort ningú.

A Chaltén ens tornem a trobar amb l'Andreu i l'Anna de la Garriga (aprofito per corregir l'errada de l'altre dia on vaig rebatejar a l'Andreu com a Albert). Amb ells compartim uns bons macarrons autogestionats al hostal amb vi de la Patagonia i al vespre fem cap conjuntament amb una parella de Berguedans (Marc i Marta) cap al restaurant més sorprenent de Chaltén, el restaurant La Senyera! Presidit per una gran bandera Catalana i per el nostre amic “Ciscu”, un fadrí Català de cartró pedra.

Sopem especialitats Patagòniques com Xocro (una espècie de fabada amb llegums i carns d'aquí) i una espècie de puchero una mica dolcet amb arroç llegums batata i préssec. Es veu que l'amo és descendent de catalans i explota l'avinentesa comercialment, tot i això, el pa amb tomàquet que ens presenten deixa molt que desitjar i en canvi les carns i les especialitats argentines són boníssimes!

Fins on senyala la Marta vam arribar sota la pluja

La cara que se'ns va quedar

El Fitz Roy?

La Marta i el Fitz Roy! (Cola?)

PE: Resultat d'una tarda plujosa de poca feina ens dediquem a fer fotos de les flors de la primavera austral i dissenyem aquesta fantabulosa composició.

La glacera més especial del món

20 de desembre de 2009

Després de passar un dia d'impàs viatjant de Puerto Natales i instal·lant-nos a Calafate, visitem la glacera del Perito Moreno, etapa obligada a tot viatge a la Patagònia.

No és pas la glacera més llarga que hi ha per aquestes contrades, l'anomenat Campo de Hielo Sur és un casquet que emet glaceres de vall per tot el seu voltant, i n'hi ha més extenses que el Moreno (Com l'anomenen aquí). És però la que té el front més alt, uns seixanta metres. La corrent marina freda de Humbolt, conjuntament amb la configuració de les muntanyes del seu voltant que recullen una gran quantitat de neu en poc espai, fan que sigui una de les úniques del món que avanci quan la gran majoria de les glaceres del món retrocedeix a causa del canvi climàtic. Aquest ascens provoca la contínua caiguda de blocs de gel enormes del seu front, causant un estrèpit considerable, tot un espectacle!

Encara té una altra particularitat molt divertida, el Perito desemboca al Lago Argentino (el tercer més gran de Sud-Amèrica després del Titicaca i un altre argentí) concretament entre un braç del llac que s'anomena Brazo Rico i una canal del llac anomenada Canal de los Témpanos (Per les restes de gel que es desprenen de la glacera). L'aigua del Brazo Rico hauria de fluir cap al canal de los Témpanos, però la glacera, en el seu avenç, de vegades talla la corrent com si fos una presa, i llavors el Brazo Rico pot pujar el nivell de les seves aigües fins a trenta metres inundant els boscos del voltant. Arriba un moment, però, que la força de l'aigua trenca la barrera de gel, crea un túnel sota la glacera, el Brazo Rico es buida i el procés torna a començar.

Nosaltres ens trobem el Perito Moreno tancant aparentment les dos parts del llac, però si ens hi fixem més es pot observar un túnel “petit” a la base de la glacera per on es cola l'aigua. Vam visitar el front sud en vaixell, la visita és molt útil perquè costa molt fer-se a la idea de les dimensions d'un front de seixanta metres en una glacera de trenta quilòmetres de llarg i una extensió com Buenos Aires sencer. Acostar-se en catamarà ajuda. Grans agulles de gel amb formes capricioses amenacen en caure en qualsevol moment, i de fet, alguns trossos de paret cauen davant del barco.

Després visitem els famosos miradors de les passarel·les del front de la glacera, plens de turistes que treuen bones fotos i juguem a fotografiar o gravar els despreniments amb les nostres càmeres de butxaca.

Allà ens vam trobar a un músic francès hiperactiu que vam conèixer fa uns dies a un refugi de Xile que es gravava en vídeo fent música amb el seu cos amb el Perito de fons.