El Caganer a El Bolsón de La Comarca

24, 25 i 26, de desembre

El Bolsón és un poble de l'Argentina que es troba just al límit nord de la Patagònia, de fet ja forma part de l'anomenada Región de Los Lagos. El límit el marca el paral·lel 42, i en aquesta zona també és el límit entre El Bolsón al nord i Lago Puelo al sud, dos pobles molt propers en una espècie de Tirol a la sudamericana. La zona és molt propera a Bariloche, que ja és una ciutat molt gran i molt famosa per els llacs del parc nacional Nahuel Huapi, el primer d'Argentina, la xocolata etc.

Però el Bolsón és sobretot el poble hippie de l'Argentina, té un mercat artesanal que funciona dimarts, dijous i dissabte durant tot l'any. S'hi donen cita artistes de tota mena, especialment els que fan escultures amb troncs de fusta, cervesers i tot tipus d'artistes dels voltants i molt més enllà. El domina el cerro Piltriquiltrón (a nosaltres ens inspira una adaptació d'una rumba que diría quelcom com “Piltriquitón-pom-pom! Pirtriquitrón-pom-pom! ...”

Decidits a viure l'ambient del veritable Bolsón, ens dirigim per referències a la casa de Juan Porro. Després de l'esgotador viatge en bus arribem dues hores tard a el Bolsón, el bus ens deixa al mig d'un poble semidesert, amb tot tancat perquè és nit de nadal. Cansadíssims hem de buscar un “Remís” (Taxi) que ens porta cap a les afores del poble, a l'altra banda del riu Azul en una zona una mica aïllada. Sense res per menjar, veiem perplexos que estem en unes bucòliques cabanes de fusta amb altells on tothom es prepara el seu propi menjar (encara no menjarem res la nit de Nadal!). I en aquest moment tot canvia, Gillermina (l'amable noia que ens rep i que comparteix cabana amb nosaltres en una altra habitació) ens diu que no ens preocupem perquè tothom està compartint una barbacoa al voltant de les brases i que segur que poden alimentar dues boques més!

I de cop ens trobem al mig d'un foc de camp Andí sota els estels compartint bifes, lomos i entranyes a la “parrilla” , amanides, calimotxos i Fermat amb argentins, suïssos, suecs, austriacs, una parella de portugueses, un australià, un Palestí rasta afincat a Perú i dos gossos la nit de nadal. Com és evident entenem que és i que vol dir estar a El Bolsón i la seva Comarca.

Com que les llargues caminades d'aquests dies comencen a passar factura en forma de sobrecàrrega i el temps continua un pèl rúfol, a El Bolsón fem més bondat, visitem el Parc Nacional de Lago Puelo (important perquè un braç de llac i la seva baixa altura permet la barreja d'espècies vegetals de la vessant Argentina dels Andes amb la de Perú i pel seu llac envoltat de muntanyes que la boira i la pluja no ens deixen acabar d'apreciar, i al dia següent visitem la fira d'artesania amb tota la colla de can Juan Porro, i comprem tot de “pijadetes” per quan tornem.

Però a el Bolsón hem trobat, gràcies a l'ambient de les cabanes on ens trobem, sobretot persones. La veritat que havent passat només dos dies ens fa pena marxar. Nosaltres hem fet una truita de patata i pa amb tomàquetper a tothom i els hem fet riure explicant les tradicions del tió i el caganer. La Guillermina ens va explicar que farta de la seva feina i de Buenos Aires estava treballant per en Nahuel (el jove administrador de la casa) aquest estiu i que ja veuria que faria més endavant, de moment tenia a la casa als seus dos joves germans per passar junts el nadal. La Wanda, la parella simpatiquíssima d'austríacs i la suïssa no semblaven tenir massa pressa per marxar de les cabanes, les dos portugueses havien deixat la seva feina d'ambientòlogues per passar sis mesos per Sudamèrica i estaven treballant a unes granges de la regió com a cooperants, i en Wadid, d'origen Palestí però afincat fa temps al Perú ens explicava que havia descobert un nou mite inca relacionats amb la misteriosa ombra d'un Puma a una muntanya un dia concret, lligat jaciments arqueològics i tradicions que perduraven sense que ningú conegués la raó principal (les hombres). Ara havia creat l'associació Pumaruna, venia per les fires uns originals collarets de papa i maní secs de colors naturals i explicava per tota sudamèrica el seu descobriment (ja acceptat per els historiadors Peruans i pels ex`perts en cultura inca).

Marxem de Bolsón i de núvols del Piltriquiltrón (muntanya dels núvols en mapuche), amb una certa melangia però amb ganes de retrobar el sol a la costa Atlàntica.

És nadal a la ruta 40

23 i 24 de desembre

La Ruta 40 és una carretera mítica que travessa tota l'Argentina de nord a sud, és la que ens ha guiat per terres de la Patagònia. Aquests dos dies hem fet la tirada més llarga, la ruta de EL Chaltén al poble del Bolsón, ja a la regió andina de Los Lagos.

Ja sigui en cotxe o en moto com el nostre amic Jordi, com en bus (o colectivo com diuen aquí) fer ruta per la quaranta és una experiència que et permet entendre les dimensions del país. Són hores i hores de pampa andina i sobretot de “ripio”. No totes les carreteres de l'Argentina són asfaltades, encara que siguin tant importants com aquesta ruta, les que no ho estan són de “ripio” que no és més que pedres consolidades per una piconadora.

La ruta quaranta és doncs sensació d'aïllament, pampes interminables, clots a la carretera, mal de ronyons i rectes infinites.

Per que us feu una idea, durant una recta vam veure una pel·lícula sencera al bus!

De tant en tant, apareixen en el paisatge, algunes estàncies, una espècie de ranxos a l'Argentina on el bus recarrega combustible mentre els viatgers alleugen les seves bufetes, en aquestes cases en el no res s'expliquen històries fantàstiques com a La Leona, on Perito Moreno va ser atacat per un Puma femella i per on van passar grans atracadors de bancs nord americans o mítics escaladors com Ferrari que va pujar al Fitz Roy. En altres, hi ha troballes molt divertides com guanacos petits domesticats o uns quants nens assalvatjats que portaven un zorrilo com a mascota.

També vam haver d'assistir a un cotxe a centenars de quilòmetres de qualsevol nucli de població (per cert, aquella gent es va quedar allà i es va negar a pujar al Bus per demanar ajuda al proper poble per por de que els robessin el cotxe i no sabem que va ser d'ells).

Vam fer parada i fonda a un poble anomenat Perito Moreno, al bell mig de no res que té com a única atracció propera la “cueva de las manos” uns curiosos jaciments arqueològics que no vam visitar però que vam veure en fotos per tot arreu. Segons l'hostaler, el poble havia canviat molt des que es va descobrir una mina d'or i els del “nord” van venir a treballar, ara hi ha lladres i drogues i abans tots es coneixien i hi havia pau.

A Perito vam sopar amb un parell de vascos abertxales, ella professora d'euskera i ell que havia viatjat per tot el món, ple de uns tatuatges que ens va fer fantasiejar amb si era un gudari fugit de la justícia, i durant el trajecte vam fer unes “rises” amb una parella d'Olot (la Marta i en Marc) tots dos docents, amb qui vam compartir comentaris tot el viatge. En total, dos dies de viatge sencers per assolir la nova etapa.

No podem assegurar que el Fitz Roy i el Cerro Torre es trobin al Chaltén

22 i 23 de desembre

Estem a la Patagònia i molt a prop de la serralada dels Andes, que és terra de grans geleres i de muntanyes mítiques. No podíem esperar que la nostra sort durés tant de temps. Fins ara, des de Ushuaia fins a Calafate passant per Xile a les Torres del Paine aquesta terra ens havia permès observar les seves meravelles en unes condicions meteorològiques més que acceptables. El vent que bufa amb força per tota la Patagònia havia estat fort però suportable, les precipitacions que són constants quan t'apropes a les muntanyes (no és així a les planes de la Pampa, que tot i que són molt properes són deserts on els arriba molt poca aigua de la que queda atrapada a la serralada) no havien passat de quatre gotes congelades que cauen de tant en tant quan es posa un núvol sobre teu i les temperatures havien estat força bé.

Ara bé, portem dos dies al Chaltén amb un temps endimoniat, i, tot i que hem tingut més moral que l'Alcoià i hem pujat cap als miradors del Fitz Roy dues vegades, no hem tingut constància de les mítiques muntanyes. Tant poden ser darrera els núvols, com indiquen els cartells de tots els miradors, com estar a qualsevol altre lloc.

El primer intent va ser d'allò més extrem, vam sortir de bon matí a la desesperada sota una tempesta patagònica amb vents forts i pluja congelada que queia horitzontal a causa del vent i travessava la roba teòricament impermeable. Les arrels manyes de l'Uru van fer que pugéssim fins a l'indret de Rio Grande (gairebé al final del camí, als peus del Fitz Roy) on ens vam refugiar uns minuts i en un atac de seny vam decidir baixar a l'hostal en un temps rècord, amb els peus amarats d'aigua i mullats com aneguets.

El segon intent el vam fer el segon dia, a la tarda es va obrir una ullada de sol i vam sortir rabent cap al camí del Fitz Roy, no plovia tant fort però no hi havia ni rastre dels gegants alpins tapats per la boira.

Sense les seves vistes espectaculars el Chaltén és un poble curiós, ple d'edificis i cabanes de fusta de ràpida construcció amb albergs, botigues de muntanya, petits supermercats i restaurantets. De fet va ser creat l'any 1985 a corre cuita per reclamar els drets del territori per a Argentina en detriment de Xile i poder explotar-lo turísticament. És per tant el nucli de població més jove de l'Argentina. Per exemple, té un terreny reservat per a cementiri però encara no té usuaris perquè no hi ha mort ningú.

A Chaltén ens tornem a trobar amb l'Andreu i l'Anna de la Garriga (aprofito per corregir l'errada de l'altre dia on vaig rebatejar a l'Andreu com a Albert). Amb ells compartim uns bons macarrons autogestionats al hostal amb vi de la Patagonia i al vespre fem cap conjuntament amb una parella de Berguedans (Marc i Marta) cap al restaurant més sorprenent de Chaltén, el restaurant La Senyera! Presidit per una gran bandera Catalana i per el nostre amic “Ciscu”, un fadrí Català de cartró pedra.

Sopem especialitats Patagòniques com Xocro (una espècie de fabada amb llegums i carns d'aquí) i una espècie de puchero una mica dolcet amb arroç llegums batata i préssec. Es veu que l'amo és descendent de catalans i explota l'avinentesa comercialment, tot i això, el pa amb tomàquet que ens presenten deixa molt que desitjar i en canvi les carns i les especialitats argentines són boníssimes!

Fins on senyala la Marta vam arribar sota la pluja

La cara que se'ns va quedar

El Fitz Roy?

La Marta i el Fitz Roy! (Cola?)

PE: Resultat d'una tarda plujosa de poca feina ens dediquem a fer fotos de les flors de la primavera austral i dissenyem aquesta fantabulosa composició.

La glacera més especial del món

20 de desembre de 2009

Després de passar un dia d'impàs viatjant de Puerto Natales i instal·lant-nos a Calafate, visitem la glacera del Perito Moreno, etapa obligada a tot viatge a la Patagònia.

No és pas la glacera més llarga que hi ha per aquestes contrades, l'anomenat Campo de Hielo Sur és un casquet que emet glaceres de vall per tot el seu voltant, i n'hi ha més extenses que el Moreno (Com l'anomenen aquí). És però la que té el front més alt, uns seixanta metres. La corrent marina freda de Humbolt, conjuntament amb la configuració de les muntanyes del seu voltant que recullen una gran quantitat de neu en poc espai, fan que sigui una de les úniques del món que avanci quan la gran majoria de les glaceres del món retrocedeix a causa del canvi climàtic. Aquest ascens provoca la contínua caiguda de blocs de gel enormes del seu front, causant un estrèpit considerable, tot un espectacle!

Encara té una altra particularitat molt divertida, el Perito desemboca al Lago Argentino (el tercer més gran de Sud-Amèrica després del Titicaca i un altre argentí) concretament entre un braç del llac que s'anomena Brazo Rico i una canal del llac anomenada Canal de los Témpanos (Per les restes de gel que es desprenen de la glacera). L'aigua del Brazo Rico hauria de fluir cap al canal de los Témpanos, però la glacera, en el seu avenç, de vegades talla la corrent com si fos una presa, i llavors el Brazo Rico pot pujar el nivell de les seves aigües fins a trenta metres inundant els boscos del voltant. Arriba un moment, però, que la força de l'aigua trenca la barrera de gel, crea un túnel sota la glacera, el Brazo Rico es buida i el procés torna a començar.

Nosaltres ens trobem el Perito Moreno tancant aparentment les dos parts del llac, però si ens hi fixem més es pot observar un túnel “petit” a la base de la glacera per on es cola l'aigua. Vam visitar el front sud en vaixell, la visita és molt útil perquè costa molt fer-se a la idea de les dimensions d'un front de seixanta metres en una glacera de trenta quilòmetres de llarg i una extensió com Buenos Aires sencer. Acostar-se en catamarà ajuda. Grans agulles de gel amb formes capricioses amenacen en caure en qualsevol moment, i de fet, alguns trossos de paret cauen davant del barco.

Després visitem els famosos miradors de les passarel·les del front de la glacera, plens de turistes que treuen bones fotos i juguem a fotografiar o gravar els despreniments amb les nostres càmeres de butxaca.

Allà ens vam trobar a un músic francès hiperactiu que vam conèixer fa uns dies a un refugi de Xile que es gravava en vídeo fent música amb el seu cos amb el Perito de fons.

 

La "W", jornades de gairebé 30 km entre glaceres i parets verticals de granit.

14,15,16 i 17 de desembre de 2009

Tornem a estar a la civilització després de passar quatre dies aïllats caminant pel Parc Nacional de Torres del Paine, sense cap mena de dubte un dels grans Parcs Naturals de la Patagònia amb algunes de les millors muntanyes del món!

Les dimensions d'aquestes muntanyes van més enllà de l'imaginable des d'una perspectiva europea, no pas per la seva alçada (El cim principal del Paine Gran tot just supera els 3.000 metres) sinó per parets totalment verticals de més d'un kilòmetre, vessants de més de dos kilòmetres d'alçada carregats de glaceres suspeses o glaceres amb fronts de més de cinc kilòmetres d'ample que connecten amb l'anomenat "Campo de Hielo Sur" que amb el nom ho diu tot.

Els que sou de muntanya ja haureu sentit parlar i haureu vist milers d'imatges de les parets de "Cuernos del Paine", o les pròpies "Torres del Paine", hem vist els mítics "Cerro Catedral, Cerro Aleta de Tiburón", la gran glacera del "Paine Grande" i el front del "Glaciar Grey".

Evidentment, cal ser un escalador d'elit o gairebé per pujar molts d'aquests cims i nosaltres ens hem conformat a recórrer els millors indrets del parc per poder-nos acostar i veure aquestes moles de roca i gel. Tot i això, costa una barbaritat fer-se una idea de les dimensions d'aquestes muntanyes verticals fins i tot estan a tocar de les seves parets.

Després de viatjar 14 hores de Ushuaia a Puerto Natales, al dia següent vam fer cap al Parc Nacional per agafar el catamarà de les sis de la tarda al llac Pelhoe, una tarja de presentació brutal ja que les vistes dels "Cuernos" i el "Gran Paine" son espectaculars. Vam dormir al refugi de Grande Paine, que sembla més un hotel que un refugi i on s'hi barregen els excursionistes amb la gent que només s'acosta a aquest punt per veure les vistes panoràmiques.

La primera jornada d'excursió real va ser esgotadora! Vam fer dos cops un dels trams del circuit (per tornar a parar al mateix refugi) sumant més de 28 km en un sol dia. L'objectiu era veure de ben aprop una de les grans glaceres que surten del Campo de Hielo Sur el "Glaciar Grey", una d'aquelles formacions de la natura que per més que te la mires no pots endevinar la seva grandària (de fet, el gel de la glacera es perd a l'horitzó).

Tant la Marta com jo gairebé estrenàvem bótes noves, que vam comprar a Ushuaia, i aquestes van provocar unes precioses llagues als peus de la Marta al final de la jornada (tot i que eren espectaculars, no van ser res que una agulla amb alcohol, iode i compeed no poguessin arreglar!).

La segona jornada va del refugi Grande Paine fins al refugi de Los Cuernos (que deu el seu nom a que esta just a sota de les parets dels Cuernos del Paine). Peró la ruta no es conforma amb la travessa sinó que s'enfila per la vall del Francès fins al "Campamento Británico". Al llarg de la ruta hi ha grans panoràmiques dels cuernos i de la cara nord del Gran Paine. Com és típic a la regió el clima és molt canviant i hi fa un vent de mil dimonis, plovisqueja gairebé contínuament i el vent aixeca remolins d'aigua sobre els estanys. Al Paine Grande vam veure diversos allaus, el més gran que va recórrer els dos mil metres de paret el vam poder gravar una mica metre baixava al tram final.

La tercera etapa va des de Cuernos al refugi de les Torres i s'enfila per una tartera i una morrena frontal on hi ha blocs com cases de dos pisos fins a veure les Torres del Paine en una visió màgica que no oblidarem mai! Les Torres del Paine et deixen bocabadats.

Als dos últims refugis, gestionats per l'empresa Fantástico Sur hi ha un ambient més que agradable. Els refugis estan plens de gent de tot el món, sobretot francessos, pero parlem amb Noruegs, Canadencs, anglesos, Rusos, Finesos, Catalans, etc.. Als refugis hi treballa molta gent i tothom és molt competent, quan parle amb ells t'expliquen que tots tenen carrera universitària de Turisme, econòmiques, Biologia, etc. I tots estan informadíssims de la fauna, la flora i la cultura del país i els encanta parlar-ne.

Com la nit anterior la Marta i jo estàvem negociant si ens llevàvem a les 3:30h per pujar un altre cop a les Torres per veure com es posen vermelles durant cinc minuts a la sortida del Sol (El fenomen només passa en dies sense cap núvol i això és molt estrany a la Patagònia), al matí quan ens llevem tothom ens ha fet bromes i ens ha dit que la gent que hi ha pujat ho han pogut veure i que ens ho hem perdut, hem pogut contrastar finalment que hem fet molt bé de dormir com marmotes fins més tard!

Avui dia 18 estem cansats i contents a Puerto Natales, en un dia rúfol on hem vis des del bus com una cortina de boira ha tapat tots els cims del parc fins a fer-los desaparèixer. Ens sembla que hem tingut molta sort de veure'ls tots.

Benvinguts al cul del món que per cert és un mocador

10,11,12, de desembre de 2009

Ushuaia és el la fi del món, com s'encarreguen de recordar-te a cada moment els "fueguinos", els habitants de Tierra de fuego.Els Xilens opinen al contrari ja que tenen una població encara més al sud que és diu Puerto Williams.
Tot i això Ushuaia té molts atractius:
 el primer és el clima, els locals diuen que en un sol dia pots viure les 4 estacions de l'any, i és veritat, durant unes 12 hores vivim un vent huracanat amb 5 graus de temperatura, 18 graus solta el solet, una pluja gelada amb una gran nevada a les muntanyes i un altre cop bon temps.
El segon atractiu és el canal: Contractem una petita excursió amb l'empresa "Las Tres Marías" (la millor amb diferència de les que ho ofereixen ja que vas amb un petit veler amb motor amb només 12 persones) i ens porten a veure una illa amb lleons marins, i sobretot la Isla "H" una illa protegida on només hi entren una vintena de persones al dia. A sobre el vaixell, mentres escoltem les explicacions d'una competent guia,
passem molt de fred, i és aleshores quan diu en un català perfecte: "benvinguts al cul del món".
El tercer atractiu són les muntanyes que té al voltant i el Parc Natural de Tierra de Fuego, pugem fins la Glacera Martial, força amunt amb neu fins als turmells i fem una llarga passejada per el Parc natural on veiem moltes aus marines, una castorera, una torbera, etc. Les muntanyes del voltant s'assemblen molt als 3000 del Pirineu quant estan nevats, però fan una alçada màxima de 1500m.
Durant aquests dies ens allotgem a casa de la Maria (Nahuel bb), és una dona entranyable i molt xerraire que ens explica moltíssimes coses d'Ushuaia, a la casa hi ha com a molt 7 hostes i la seva família (són 7 membres més que és queden sense els seus llits per uns mesos). La casa és de color verd, com ens explica la Maria les cases dels descendents dels Europeus i Criollos que van colonitzar Ushuaia sempre són de color verd perquè la pintura verda era l'única que entrava a la illa per pintar els vaixells de guerra. Ushuaia la van colonitzar sobretot delinqüents que estaven tancats a la presó que allà hi havia. Li van prendre el territori als Yàmanas, uns nadius que vivien encenent petites fogueres, pescant lleons marins i navegant en canoes ¡completament despullats!
I ara expliquem allò del mocador, a Ushuaia ens hem trobat a l'Albert de la Garriga i al Jordi de les Franqueses del Vallès (Germà de la Mireia Vila) que ha fet tota la ruta 40 en moto.

Estem a un refugi de muntanya de Torres del Paine a Xile i no podem penjar fotos així que us haureu d'esperar 5 dies fins que tornem a la civilització.

Ushuaia a les 23:00 h! Encara hi ha llum.

Ushaia desde el "Glaciar Martial"

Parc Nacional Tierra de Fuego

Microcentro, la City i Puerto Madero, el bullici d'una capital global.

9 de desembre

Passem una tarda agradable al cor de la ciutat de Buenos Aires. Ens instal·lem a un altre fantàstic hostel de la mateixa cadena que l'anterior, però aquest cop al mig del carrer Florida. Les parets estan decorades amb moltes fotos de personatges mítics argentins (Evita Perón, el Che Gevara i Diego Armando Maradona, per exemple), pel que sembla per aquí són força mitòmans i et pots trobar imatges del nostre amic Diego Armando a cada cantonada.

El carrer Florida és l'artèria principal del Microcentro, és un carrer estret envoltat per edificis alts, botigues amb grans aparadors, executius estressats, “porteños” fent un passeig i turistes despistats.

S'hi respira tot el bullici que correspon a una capital global com és Buenos Aires. A Buenos Aires tens la sensació d'estar a una capital europea: grans monuments, carrers amples i bulliciosos, les mateixes botigues-franquícia que a tot arreu, a la tele fan el Barça i al carrer hi ha una mani a favor del poble Mapuche (Em sembla...).

Sobrevolar-la també és força espectacular, la primera nit, després del vol intercontinental, aterrant a través de la boira, semblava com un gran taulell d'escacs de llums taronges, gràcies a la distribució en “cuadras” de las ciutars a l'argentina (la cuadra sembla el sistema de mesura de distància per les ciutats argentines, “esta cerca, nomás a cinco cuadras de aquí!").

Ho deixo aquí que se'ns acumula la feina, proper post, Ushuaia!

Piscineta, reggae, arcs de Sant Martí i aigua per l'amor de Déu

7 i 8 de desembre

Piscineta i reggae

Aterrem a Puerto Iguazú i xoquem de morros amb l'estiu de la selva i l'ambient de vacances internacionals.

Estem allotjats a un excel·lent hostal de la cadena hostelling internacional (HI) del que diu meravelles tothom a qui li preguntes. És un antic casino tropical a mig camí entre la part Argentina de les Cascades de l'Iguaçú i el poble de Puerto Iguazú, hi regna un ambient de motxillaires de tot el món i fer amistats és gairebé immediat; a més a més hi ha una fantàstica piscineta per banyar-se degustant unes Quilmes de tres quarts de litre (Quilmes és la cervesa oficial a l'Argentina, és francament suau i entra com l'aigua , per això totes les terrasses dels bars que hem vist pel país estan plenes d'ampolles grans de Quilmes gelada).

Des del mateix hostal et programen sortides als dos costats de les cascades, i aquí és on comences a fer amistats ràpidament: L'Albert i la Isabel de Montagut, L'Olivier de la Illa Reunió, una noia anglesa que ha perdut la càmera de fotos i ens demana que li fem algunes per enviar-li per mail i una alemanya resident actualment a la Córdoba argentina.

Amb l'Albert i l'Isabel, també de viatge de noces, compartim sopars i xerrades, ella fa un màster en infermeria de muntanya i ell és ferrer, parlen aquell català de Girona que tant ens agrada. Amb l'Olivier hi ha una connexió molt ràpida i la Marta s'enganxa de seguida a practicar francès (que és un idioma). És un enginyer ambiental funcionari de l'estat francés que està donant la volta al món en vuit mesos i té una pinta de “bon vivant” que no se l'acaba (ens ha convidat a la seva illa i encara li agafarem la paraula...). En la menció de coneixençes hem de mencionar també a una mare i una filla Peruanes de Puno amb cara d'Inques, la mare és un terratrèmol que recorda molt amb els gestos a la mare dels germans Coromines versió “altiplano”.

Aigua per l'Amor de Déu i arcs de Sant Martí.

Tant pel costat brasiler com per l'argentí, les cascades de l'Iguaçú tallen la respiració. A la banda brasilera es veuen i s'entenen, a l'Argentina es viuen.

El complexe de cascades de l'Iguaçú està format per 275 caigudes d'aigua fruit de dues colades de lava superposades. La geologia de la regió està dominada per extensos mantells superposats de basalts fruit del trencament del supercontinent de Gondwana i la obertura de l'Atlàntic (separant Amèrica del Sud de l`Àfrica). L'acció de la tectònica dels Andes explica perquè els rius a la regió circulen cap a l'interior del continent (tot i ser relativament a prop de l'Atlàntic) i l'activitat del riu Iguaçú i Paranà i d'un sistema de falles expliquen els desnivells de les cascades.

Però deixem les dades tècniques, expliquen per aquí Iguaçú en guaraní vol dir “aigua gran”, una gent obvia aquests guaranís.

Acostar-se a la Gorja del Diable impressiona al més escèptic, el brogit de l'aigua t'eixorda, la bromera et deixa xop i mirar-la molta estona provoca un vertigen estrany. Entre les possibilitats del parc hi ha una aventura francament recomanable: Et pugen amb una zodiac enorme i molt potent i et situen literalment sota els salts de Gorque Bernabé Méndez i del dels Tres Mosqueteros,  evidentment acabes xop i eufòric fins als ossos.

Els dos parcs estan equipats amb passeres metàl·liques que et porten tant pels peus com per la part superior de les cascades, i si fa un bon sol com ens ha passat a nosaltres s'hi poden veure infinitat d'arcs de Sant Martí provocats per la bromera d'aigua.

Entrada triunfal, "la república de la alegria y la amistad" i el rei dels taxistes

5 i 6 de desembre de 2009

Entrada triomfal

L'Entrada a l'Argentina ha estat triomfal! Després d'un vol que ha sortit amb una horeta de retard i que ha durat catorze hores, quan finalment arribem a un humil hostalet de San Telmo, cansats i amb son i gana, ens trobem un noi tot preocupat que ens explica que a l'habitació on havíem de dormir hi ha hagut aquella mateixa tarda una fuita d'aigua, el noi es passa dues hores trucant  a un munt d'hostals alternatius, sense èxit.

Per millorar la situació de mal rollo, la Marta i jo, cap a les 23 h decidim tranquil·litzar-nos com és tradició a la família i anem a un petit restaurant a menjar-nos un asado i un chorizo de bife.

Quan tornem, el noi ens ha “trobat” allotjament a dues “cuadras” d'allà, el nou hostal resulta ser un hostal on hi llueix un sospitós cartell a recepció que diu “clausurado”. Uns nois molt simpàtics i una mica borratxos ens mostren una habitació acceptable, una mica bruta, i ja que son vora la una ens posem a descansar.

Immediatament, just al costat nostre, el nostre amic i la seva colla (inclosos alguns que arriben més tard) es posen a cantar! (força bé per cert).

La festeta dura fins a les tres o les quatre aproximadament, i inclou la bronca d'una veïna airada que truca a la porta etcètera, els nois fent trucades de broma per telèfon entre altres.

Al matí següent, es lleva amb l'hostal desert, el responsable i un col·lega catatònics a una altra habitació i sortim a voltar.

La república de “la amistad y la alegria”

És diumenge, i això al barri de San Telmo significa mercat d'antiguitats. Però no un petit mercat sinò un d'enorme, quilòmetres de carrers plens de sifons, utillatge de “gaucho”, gent ballant Tango pel carrer i milers de parades on trobar qualsevol cosa.

L'ambient és més que agradable i no ens sobta que la “República de San Telmo sigui “refugio de amistad y alegria”. Dinem bebent Quilmes i menjant uns excel·lents “choripanes” a un pati on un cantautor clònic de Sabina canta cançons per nosaltres.

El Rei dels Taxistes

Fem cap cap a l'Aereoparque a bord d'un taxi amb un conductor molt simpàtic i culte.

El món del taxistes, sovint mereix menció a part en els viatges, xerraires de mena, són una bona font de bones informacions sobre el país. El que ens va portar la nit anterior ens va parlar de futbol, en Mesi és una gran tarja de presentació per aquí; ens va recomaar que anèssim a veure com sortia la “hinchada de boca” del partit aquella mateixa nit (com ja sabeu no va poder ser). Ja van dos argentins que em pregunten a qui li ha tocat a Espanya al Mundial o sigui que ho consultaré immediatament.

El segon taxi resulta un plaer inesperat, el nostre amic, ens pregunta sobre Franco, sobre perquè els catalans tenim fama de garrepes i arribem a un acord total a l'hora de comentar la inutilitat de la monarquia espanyola “imaginen ustedes que son los príncipes de España porqué sí, y yo soy el Rei de los Taxistes, la jodimos, que boludos!”

Al arribar, a l'hora de pagar el taxi ens passem una estoneta buscant canvi per l'Aereoparque. Argentina sembla tenir una manca alarmant de moneda petita, ho tindrem en compte.

 I en el proper capítol... Iguazú!