Final de festa: Tu a Mèxic i jo a Brasil

30, 31 de desembre de 2009 i 1 de gener de 2010

Reservem els últims dies del viatge, inclòs el cap d'any per la capital federal, i ens trobem amb un Buenos Aires estiuenc, un pèl trasbalsat per la imminent sortida del Rally París-Dakar (que va per Argentina i Xile, vés per on!), i preparant-se, com tot el planeta, per rebre el nou any com es mereix.

El dia 30 a partir del migdia els dediquem a visitar dos barris emblemàtics de la capital, per una banda Boca i el seu caminito, i per l'altra voltem a la nit per Palermo Soho.

Boca és un barri obrer i portuari, vindria a ser com la Barceloneta dels vells temps. Té dos atraccions turístiques principals, la Bombonera (L'estadi del Boca Juniors) on s'hi juguen els mítics partits de la lliga Argentina i on Maradona i altres cracks van viure i viuen dies de glòria. Vist des de dins és veu un estadi més aviat petit amb les grades molt verticals i amb el públic a uns dos metres del córner. Deu ser una olla a pressió els partits importants. Els exteriors estan farcits de simbologia èpica del futbol imatges del Pelusa etcètera.

L'altre zona pintoresca és El Caminito. Antic barri de cases marginals fetes de xapa anomenades Capillitas on s'amuntegaven famílies pobres, però que té la gràcia dels seus colors (parets de colors vius aprofitant les pintures dels barcos dels ports), i en ser una zona de Tango de bordell i gent de mala vida. Boca és divertit i canalla a les zones turístiques (pels carrers paral·lels al cosa fa menys gràcia), però a partir de les sis, quan marxa la seguretat, tanquen les paradetes i comencen a aparèixer trapelles que t'intenten enganyar amb els preus, vendre't droga, canviar-te moneda i suposo que robar-te la cartera si poden (amb molta gràcia, això sí). En tenim prou amb mitja hora per saber que hem de pirar d'allà.

Palermo és la zona de la classe mitja Porteña: carrers amb arbrat, botigues de disseny a preus molt raonables, terrasses, boliches i vida nocturna agradable. Va ser el barri escollit per passar el cap d'any.

Gairebé per casualitat, ens vam trobar amb el circ del Dakar, tota la caravana de cotxes, motos i camions (els més espectaculars), estàvem aparcats a prop de la Plaça d'Itàlia, on s'agafa el subte (metro de Buenos Aires) per anar a Callao on teníem l'hostal. Vam passar una bona estona fent fotos i copsant l'ambient.

I així ens plantem al cap d'any, la fi de festa. La cosa va començar amb una connexió en directe via skype amb Granollers on una presentadora histèrica (Marta) i un Maradona de pacotilla (Uru) feien un discurset de bon any ( a los que no creieron... que la sigan mamando, i tal). Tot i que em sembla que no es va sentir massa bé des de Granollers, no em direu que no té gràcia poder connectar amb els col·legues a temps real quan a Catalunya ja es celebrava el cap d'any i a Argentina tot just es preparava. Ens hauríeu d'haver vist morts de vergonya arraconats a un escala d'incendi, amb una bandera argentina darrera i un ordinador al davant fent el pallasso dins de l'hostal.

Després vam sortir al carrer, més perduts que un pop en un garatge i vam enfilar cap a Palermo sense saber si podríem o no sopar.

Vam acabar a la terrassa d'un restaurant, on prometien sopar, vi, barra lliure de cervesa, cotilló i espectacle rodejats de brasilers, altres guiris com nosaltres i els components d'un dels equips del Dakar borratxos.

Al voltant de les 12, poc abans que la ciutat esclatés amb els focs artificials que aquí llencen a la manera que nosaltres fem per Sant Joan, ens van donar unes gorres ridícules i serpentines d'esprai, va aparèixer una mulata i un conjunt de mariatxis i nosaltres, sense entendre res, ja no sabíem a quin país estàvem.

La Marta va acabar abraçada a un mariatxi i jo a la mulata. Ella a Mèxic i jo al Brasil. Un cop es va acabar l'extanya festa a la plaça, ens vam posar a vagar pel barri sense nord, seguint grupets de gent fins que sentim música. Anem cap allà i ens trobem amb més surrealisme: Una fusteria (?!) havia col·locat un equip de so d'on tronava patxanga a tot drap i el veïnat, amb tota naturalitat estava tallant el carrer al transit i muntant una festassa amb petards i rotllos de paper de vàter a mode de serpentines. Vam decidir que aquells eren els nostres i vam passar la nit ballant amb barrets ridículs (tant que la penya ens feia fotos a nosaltres) entre la gent del Viejo Palermo.

L'endemà, dia 1, tornem cap a casa amb la motxilla i la ment carregades de records. A Buenos Aires sortirà el Dakar , netejaran els carrers dels residus de la festa (post festum, pestum) i tornaran a la seva vida normal. Nosaltres també, no cal dir-ho, però sentim dins nostre una veueta que diu alguna cosa com:

Recordás el viaje, loco? Fué bárbaro!

Balenes 0 – Pingüins 800.000

27,28,29 de desembre
Una sensació extranya ens envaeix desprès de passar una nit amb un omnibus amb semi-cama i passar de les muntanyes de la costa pacífica a un port marí important com Puerto Madryn a la costa atlàntica. Aquí fa més sol i calor al primer moment, tot i que, estant a la Patagònia, de tant en tant i en qüestió de minuts s'aixequen vents freds o descarrega alguna tempesta que fan baixar 10 graus la temperatura pel cap baix.

Puerto Madryn va ser fundat per pioners galesos, com altres poblacions properes. Els galesos van saber entendre's amb els aborígens Maputxes, cosa que no van saber fer els espanyols i per això van fracassar quan es van voler instal·lar per la força a Puerto Piràmides (a península Valdés)

Però Puerto Madryn és sobretot la porta d'entrada a un paradís per la fauna marina com és Península Valdés i la seva zona. La barreja de les aigües càlides de la costa atlàntica brasilera amb les aigües fredes provinents de les Malvines (que són argentines ara i sempre, com recorden múltiples cartells que hem vist per tot el país, per cert). Això provoca un procés d'aflorament (pujada) de les aigües fredes i plenes de nutrients a la superfície i per tant, un mar molt ric en vida marina (molt plàncton vol dir molts peixos, moltes balenes i altres cetacis, lleons marins, pingüins...). La forma de la península, amb dues badies molt marcades, facilita a més a més una zona d'aigües tranquil·les ideals per els santuaris de balenes.

Abans que ho pregunteu, vam arribar tard per al final de la temporada de balenes franques australs (per dues setmanes) i no en vam veure ni una, però tant se val, el calendari de la Península Valdés possibilita veure fauna marina en qualsevol època i a més tenim estones de solet i platjeta que ja convenia! (amb el permís del vent patagònic, que quan es posa a bufar ho refreda tot i provoca tempestes).

Vam arribar a veure com començaven a parir els lleons marins i els elefants marins, i com 800.000 pingüins, entre pares i cries crescudetes vivien en societat a Punta Tombo!

Els elefants marins són de la família de les foques, es nota perquè no poden “caminar” amb les seves aletes com ho fan els lleons marins i el seu nom fa referència a la trompa que tenen els mascles.

 Els lleons marins no són foques perquè poden caminar amb les aletes (tot i que la típica foca de circ que juga amb la pilota és un lleó marí), vam poder veure perfectament com els mascles dominants esperaven a les femelles del seu harem a que paríssim per muntar-les de nou (passant de les cries), mentre els candidats a substituir-los els desafiaven en lluita i els perdedors més joves, jeien deprimits a la llunyania esperant en va que alguna femella s'interessés per ells.

En aquesta zona i en aquesta època estan força actives les orques, que mengen foques i lleons marins a alta mar,i, de tant en tant es comporten d'una manera espectacular i es llancen sobre les platges on hi ha les preses, surten de l'aigua i les cacen a la vista de tothom! (vam esperar per veure si tocava la rifa però és poc freqüent).

A Punta Tombo vam veure la concentració més gran de pingüins de sud-Amèrica. És com una ciutat on deambulen centenars de milers de pingüins que pugen i baixen de la platja als turons del voltant on hi tenen en niu, mentre els turistes passegem per allà al mig.

De vegades, si t'hi apropes massa o els talles el camí, comencen a girar el cap a un costat i a l'altre, (sembla que es deu a que tenen els ulls molt al lateral i estan mesurant distàncies) si t'hi acostes massa potser et piquen!

Com si fos un reportatge de la 2 vam poder veure alimentar cries, com dos cormorans negres intentaven menjar-se un petit perdut i aquest es defensava (davant la passivitat de la resta de pingüins i l'angoixa de la Marta), com altres dos copulaven donant-se uns cops d'ala forts un pèl sado-maso i una escena de banyes on un mascle es ficava al niu d'una femella que no tocava i venia el “marit” i es barallaven amb una mala llet considerable!

Un lloc impressionant, on ens quedem amb ganes de tornar a veure les famoses balenes franques i altres coses, queda pendent...

El Caganer a El Bolsón de La Comarca

24, 25 i 26, de desembre

El Bolsón és un poble de l'Argentina que es troba just al límit nord de la Patagònia, de fet ja forma part de l'anomenada Región de Los Lagos. El límit el marca el paral·lel 42, i en aquesta zona també és el límit entre El Bolsón al nord i Lago Puelo al sud, dos pobles molt propers en una espècie de Tirol a la sudamericana. La zona és molt propera a Bariloche, que ja és una ciutat molt gran i molt famosa per els llacs del parc nacional Nahuel Huapi, el primer d'Argentina, la xocolata etc.

Però el Bolsón és sobretot el poble hippie de l'Argentina, té un mercat artesanal que funciona dimarts, dijous i dissabte durant tot l'any. S'hi donen cita artistes de tota mena, especialment els que fan escultures amb troncs de fusta, cervesers i tot tipus d'artistes dels voltants i molt més enllà. El domina el cerro Piltriquiltrón (a nosaltres ens inspira una adaptació d'una rumba que diría quelcom com “Piltriquitón-pom-pom! Pirtriquitrón-pom-pom! ...”

Decidits a viure l'ambient del veritable Bolsón, ens dirigim per referències a la casa de Juan Porro. Després de l'esgotador viatge en bus arribem dues hores tard a el Bolsón, el bus ens deixa al mig d'un poble semidesert, amb tot tancat perquè és nit de nadal. Cansadíssims hem de buscar un “Remís” (Taxi) que ens porta cap a les afores del poble, a l'altra banda del riu Azul en una zona una mica aïllada. Sense res per menjar, veiem perplexos que estem en unes bucòliques cabanes de fusta amb altells on tothom es prepara el seu propi menjar (encara no menjarem res la nit de Nadal!). I en aquest moment tot canvia, Gillermina (l'amable noia que ens rep i que comparteix cabana amb nosaltres en una altra habitació) ens diu que no ens preocupem perquè tothom està compartint una barbacoa al voltant de les brases i que segur que poden alimentar dues boques més!

I de cop ens trobem al mig d'un foc de camp Andí sota els estels compartint bifes, lomos i entranyes a la “parrilla” , amanides, calimotxos i Fermat amb argentins, suïssos, suecs, austriacs, una parella de portugueses, un australià, un Palestí rasta afincat a Perú i dos gossos la nit de nadal. Com és evident entenem que és i que vol dir estar a El Bolsón i la seva Comarca.

Com que les llargues caminades d'aquests dies comencen a passar factura en forma de sobrecàrrega i el temps continua un pèl rúfol, a El Bolsón fem més bondat, visitem el Parc Nacional de Lago Puelo (important perquè un braç de llac i la seva baixa altura permet la barreja d'espècies vegetals de la vessant Argentina dels Andes amb la de Perú i pel seu llac envoltat de muntanyes que la boira i la pluja no ens deixen acabar d'apreciar, i al dia següent visitem la fira d'artesania amb tota la colla de can Juan Porro, i comprem tot de “pijadetes” per quan tornem.

Però a el Bolsón hem trobat, gràcies a l'ambient de les cabanes on ens trobem, sobretot persones. La veritat que havent passat només dos dies ens fa pena marxar. Nosaltres hem fet una truita de patata i pa amb tomàquetper a tothom i els hem fet riure explicant les tradicions del tió i el caganer. La Guillermina ens va explicar que farta de la seva feina i de Buenos Aires estava treballant per en Nahuel (el jove administrador de la casa) aquest estiu i que ja veuria que faria més endavant, de moment tenia a la casa als seus dos joves germans per passar junts el nadal. La Wanda, la parella simpatiquíssima d'austríacs i la suïssa no semblaven tenir massa pressa per marxar de les cabanes, les dos portugueses havien deixat la seva feina d'ambientòlogues per passar sis mesos per Sudamèrica i estaven treballant a unes granges de la regió com a cooperants, i en Wadid, d'origen Palestí però afincat fa temps al Perú ens explicava que havia descobert un nou mite inca relacionats amb la misteriosa ombra d'un Puma a una muntanya un dia concret, lligat jaciments arqueològics i tradicions que perduraven sense que ningú conegués la raó principal (les hombres). Ara havia creat l'associació Pumaruna, venia per les fires uns originals collarets de papa i maní secs de colors naturals i explicava per tota sudamèrica el seu descobriment (ja acceptat per els historiadors Peruans i pels ex`perts en cultura inca).

Marxem de Bolsón i de núvols del Piltriquiltrón (muntanya dels núvols en mapuche), amb una certa melangia però amb ganes de retrobar el sol a la costa Atlàntica.

És nadal a la ruta 40

23 i 24 de desembre

La Ruta 40 és una carretera mítica que travessa tota l'Argentina de nord a sud, és la que ens ha guiat per terres de la Patagònia. Aquests dos dies hem fet la tirada més llarga, la ruta de EL Chaltén al poble del Bolsón, ja a la regió andina de Los Lagos.

Ja sigui en cotxe o en moto com el nostre amic Jordi, com en bus (o colectivo com diuen aquí) fer ruta per la quaranta és una experiència que et permet entendre les dimensions del país. Són hores i hores de pampa andina i sobretot de “ripio”. No totes les carreteres de l'Argentina són asfaltades, encara que siguin tant importants com aquesta ruta, les que no ho estan són de “ripio” que no és més que pedres consolidades per una piconadora.

La ruta quaranta és doncs sensació d'aïllament, pampes interminables, clots a la carretera, mal de ronyons i rectes infinites.

Per que us feu una idea, durant una recta vam veure una pel·lícula sencera al bus!

De tant en tant, apareixen en el paisatge, algunes estàncies, una espècie de ranxos a l'Argentina on el bus recarrega combustible mentre els viatgers alleugen les seves bufetes, en aquestes cases en el no res s'expliquen històries fantàstiques com a La Leona, on Perito Moreno va ser atacat per un Puma femella i per on van passar grans atracadors de bancs nord americans o mítics escaladors com Ferrari que va pujar al Fitz Roy. En altres, hi ha troballes molt divertides com guanacos petits domesticats o uns quants nens assalvatjats que portaven un zorrilo com a mascota.

També vam haver d'assistir a un cotxe a centenars de quilòmetres de qualsevol nucli de població (per cert, aquella gent es va quedar allà i es va negar a pujar al Bus per demanar ajuda al proper poble per por de que els robessin el cotxe i no sabem que va ser d'ells).

Vam fer parada i fonda a un poble anomenat Perito Moreno, al bell mig de no res que té com a única atracció propera la “cueva de las manos” uns curiosos jaciments arqueològics que no vam visitar però que vam veure en fotos per tot arreu. Segons l'hostaler, el poble havia canviat molt des que es va descobrir una mina d'or i els del “nord” van venir a treballar, ara hi ha lladres i drogues i abans tots es coneixien i hi havia pau.

A Perito vam sopar amb un parell de vascos abertxales, ella professora d'euskera i ell que havia viatjat per tot el món, ple de uns tatuatges que ens va fer fantasiejar amb si era un gudari fugit de la justícia, i durant el trajecte vam fer unes “rises” amb una parella d'Olot (la Marta i en Marc) tots dos docents, amb qui vam compartir comentaris tot el viatge. En total, dos dies de viatge sencers per assolir la nova etapa.

No podem assegurar que el Fitz Roy i el Cerro Torre es trobin al Chaltén

22 i 23 de desembre

Estem a la Patagònia i molt a prop de la serralada dels Andes, que és terra de grans geleres i de muntanyes mítiques. No podíem esperar que la nostra sort durés tant de temps. Fins ara, des de Ushuaia fins a Calafate passant per Xile a les Torres del Paine aquesta terra ens havia permès observar les seves meravelles en unes condicions meteorològiques més que acceptables. El vent que bufa amb força per tota la Patagònia havia estat fort però suportable, les precipitacions que són constants quan t'apropes a les muntanyes (no és així a les planes de la Pampa, que tot i que són molt properes són deserts on els arriba molt poca aigua de la que queda atrapada a la serralada) no havien passat de quatre gotes congelades que cauen de tant en tant quan es posa un núvol sobre teu i les temperatures havien estat força bé.

Ara bé, portem dos dies al Chaltén amb un temps endimoniat, i, tot i que hem tingut més moral que l'Alcoià i hem pujat cap als miradors del Fitz Roy dues vegades, no hem tingut constància de les mítiques muntanyes. Tant poden ser darrera els núvols, com indiquen els cartells de tots els miradors, com estar a qualsevol altre lloc.

El primer intent va ser d'allò més extrem, vam sortir de bon matí a la desesperada sota una tempesta patagònica amb vents forts i pluja congelada que queia horitzontal a causa del vent i travessava la roba teòricament impermeable. Les arrels manyes de l'Uru van fer que pugéssim fins a l'indret de Rio Grande (gairebé al final del camí, als peus del Fitz Roy) on ens vam refugiar uns minuts i en un atac de seny vam decidir baixar a l'hostal en un temps rècord, amb els peus amarats d'aigua i mullats com aneguets.

El segon intent el vam fer el segon dia, a la tarda es va obrir una ullada de sol i vam sortir rabent cap al camí del Fitz Roy, no plovia tant fort però no hi havia ni rastre dels gegants alpins tapats per la boira.

Sense les seves vistes espectaculars el Chaltén és un poble curiós, ple d'edificis i cabanes de fusta de ràpida construcció amb albergs, botigues de muntanya, petits supermercats i restaurantets. De fet va ser creat l'any 1985 a corre cuita per reclamar els drets del territori per a Argentina en detriment de Xile i poder explotar-lo turísticament. És per tant el nucli de població més jove de l'Argentina. Per exemple, té un terreny reservat per a cementiri però encara no té usuaris perquè no hi ha mort ningú.

A Chaltén ens tornem a trobar amb l'Andreu i l'Anna de la Garriga (aprofito per corregir l'errada de l'altre dia on vaig rebatejar a l'Andreu com a Albert). Amb ells compartim uns bons macarrons autogestionats al hostal amb vi de la Patagonia i al vespre fem cap conjuntament amb una parella de Berguedans (Marc i Marta) cap al restaurant més sorprenent de Chaltén, el restaurant La Senyera! Presidit per una gran bandera Catalana i per el nostre amic “Ciscu”, un fadrí Català de cartró pedra.

Sopem especialitats Patagòniques com Xocro (una espècie de fabada amb llegums i carns d'aquí) i una espècie de puchero una mica dolcet amb arroç llegums batata i préssec. Es veu que l'amo és descendent de catalans i explota l'avinentesa comercialment, tot i això, el pa amb tomàquet que ens presenten deixa molt que desitjar i en canvi les carns i les especialitats argentines són boníssimes!

Fins on senyala la Marta vam arribar sota la pluja

La cara que se'ns va quedar

El Fitz Roy?

La Marta i el Fitz Roy! (Cola?)

PE: Resultat d'una tarda plujosa de poca feina ens dediquem a fer fotos de les flors de la primavera austral i dissenyem aquesta fantabulosa composició.

La glacera més especial del món

20 de desembre de 2009

Després de passar un dia d'impàs viatjant de Puerto Natales i instal·lant-nos a Calafate, visitem la glacera del Perito Moreno, etapa obligada a tot viatge a la Patagònia.

No és pas la glacera més llarga que hi ha per aquestes contrades, l'anomenat Campo de Hielo Sur és un casquet que emet glaceres de vall per tot el seu voltant, i n'hi ha més extenses que el Moreno (Com l'anomenen aquí). És però la que té el front més alt, uns seixanta metres. La corrent marina freda de Humbolt, conjuntament amb la configuració de les muntanyes del seu voltant que recullen una gran quantitat de neu en poc espai, fan que sigui una de les úniques del món que avanci quan la gran majoria de les glaceres del món retrocedeix a causa del canvi climàtic. Aquest ascens provoca la contínua caiguda de blocs de gel enormes del seu front, causant un estrèpit considerable, tot un espectacle!

Encara té una altra particularitat molt divertida, el Perito desemboca al Lago Argentino (el tercer més gran de Sud-Amèrica després del Titicaca i un altre argentí) concretament entre un braç del llac que s'anomena Brazo Rico i una canal del llac anomenada Canal de los Témpanos (Per les restes de gel que es desprenen de la glacera). L'aigua del Brazo Rico hauria de fluir cap al canal de los Témpanos, però la glacera, en el seu avenç, de vegades talla la corrent com si fos una presa, i llavors el Brazo Rico pot pujar el nivell de les seves aigües fins a trenta metres inundant els boscos del voltant. Arriba un moment, però, que la força de l'aigua trenca la barrera de gel, crea un túnel sota la glacera, el Brazo Rico es buida i el procés torna a començar.

Nosaltres ens trobem el Perito Moreno tancant aparentment les dos parts del llac, però si ens hi fixem més es pot observar un túnel “petit” a la base de la glacera per on es cola l'aigua. Vam visitar el front sud en vaixell, la visita és molt útil perquè costa molt fer-se a la idea de les dimensions d'un front de seixanta metres en una glacera de trenta quilòmetres de llarg i una extensió com Buenos Aires sencer. Acostar-se en catamarà ajuda. Grans agulles de gel amb formes capricioses amenacen en caure en qualsevol moment, i de fet, alguns trossos de paret cauen davant del barco.

Després visitem els famosos miradors de les passarel·les del front de la glacera, plens de turistes que treuen bones fotos i juguem a fotografiar o gravar els despreniments amb les nostres càmeres de butxaca.

Allà ens vam trobar a un músic francès hiperactiu que vam conèixer fa uns dies a un refugi de Xile que es gravava en vídeo fent música amb el seu cos amb el Perito de fons.

 

La "W", jornades de gairebé 30 km entre glaceres i parets verticals de granit.

14,15,16 i 17 de desembre de 2009

Tornem a estar a la civilització després de passar quatre dies aïllats caminant pel Parc Nacional de Torres del Paine, sense cap mena de dubte un dels grans Parcs Naturals de la Patagònia amb algunes de les millors muntanyes del món!

Les dimensions d'aquestes muntanyes van més enllà de l'imaginable des d'una perspectiva europea, no pas per la seva alçada (El cim principal del Paine Gran tot just supera els 3.000 metres) sinó per parets totalment verticals de més d'un kilòmetre, vessants de més de dos kilòmetres d'alçada carregats de glaceres suspeses o glaceres amb fronts de més de cinc kilòmetres d'ample que connecten amb l'anomenat "Campo de Hielo Sur" que amb el nom ho diu tot.

Els que sou de muntanya ja haureu sentit parlar i haureu vist milers d'imatges de les parets de "Cuernos del Paine", o les pròpies "Torres del Paine", hem vist els mítics "Cerro Catedral, Cerro Aleta de Tiburón", la gran glacera del "Paine Grande" i el front del "Glaciar Grey".

Evidentment, cal ser un escalador d'elit o gairebé per pujar molts d'aquests cims i nosaltres ens hem conformat a recórrer els millors indrets del parc per poder-nos acostar i veure aquestes moles de roca i gel. Tot i això, costa una barbaritat fer-se una idea de les dimensions d'aquestes muntanyes verticals fins i tot estan a tocar de les seves parets.

Després de viatjar 14 hores de Ushuaia a Puerto Natales, al dia següent vam fer cap al Parc Nacional per agafar el catamarà de les sis de la tarda al llac Pelhoe, una tarja de presentació brutal ja que les vistes dels "Cuernos" i el "Gran Paine" son espectaculars. Vam dormir al refugi de Grande Paine, que sembla més un hotel que un refugi i on s'hi barregen els excursionistes amb la gent que només s'acosta a aquest punt per veure les vistes panoràmiques.

La primera jornada d'excursió real va ser esgotadora! Vam fer dos cops un dels trams del circuit (per tornar a parar al mateix refugi) sumant més de 28 km en un sol dia. L'objectiu era veure de ben aprop una de les grans glaceres que surten del Campo de Hielo Sur el "Glaciar Grey", una d'aquelles formacions de la natura que per més que te la mires no pots endevinar la seva grandària (de fet, el gel de la glacera es perd a l'horitzó).

Tant la Marta com jo gairebé estrenàvem bótes noves, que vam comprar a Ushuaia, i aquestes van provocar unes precioses llagues als peus de la Marta al final de la jornada (tot i que eren espectaculars, no van ser res que una agulla amb alcohol, iode i compeed no poguessin arreglar!).

La segona jornada va del refugi Grande Paine fins al refugi de Los Cuernos (que deu el seu nom a que esta just a sota de les parets dels Cuernos del Paine). Peró la ruta no es conforma amb la travessa sinó que s'enfila per la vall del Francès fins al "Campamento Británico". Al llarg de la ruta hi ha grans panoràmiques dels cuernos i de la cara nord del Gran Paine. Com és típic a la regió el clima és molt canviant i hi fa un vent de mil dimonis, plovisqueja gairebé contínuament i el vent aixeca remolins d'aigua sobre els estanys. Al Paine Grande vam veure diversos allaus, el més gran que va recórrer els dos mil metres de paret el vam poder gravar una mica metre baixava al tram final.

La tercera etapa va des de Cuernos al refugi de les Torres i s'enfila per una tartera i una morrena frontal on hi ha blocs com cases de dos pisos fins a veure les Torres del Paine en una visió màgica que no oblidarem mai! Les Torres del Paine et deixen bocabadats.

Als dos últims refugis, gestionats per l'empresa Fantástico Sur hi ha un ambient més que agradable. Els refugis estan plens de gent de tot el món, sobretot francessos, pero parlem amb Noruegs, Canadencs, anglesos, Rusos, Finesos, Catalans, etc.. Als refugis hi treballa molta gent i tothom és molt competent, quan parle amb ells t'expliquen que tots tenen carrera universitària de Turisme, econòmiques, Biologia, etc. I tots estan informadíssims de la fauna, la flora i la cultura del país i els encanta parlar-ne.

Com la nit anterior la Marta i jo estàvem negociant si ens llevàvem a les 3:30h per pujar un altre cop a les Torres per veure com es posen vermelles durant cinc minuts a la sortida del Sol (El fenomen només passa en dies sense cap núvol i això és molt estrany a la Patagònia), al matí quan ens llevem tothom ens ha fet bromes i ens ha dit que la gent que hi ha pujat ho han pogut veure i que ens ho hem perdut, hem pogut contrastar finalment que hem fet molt bé de dormir com marmotes fins més tard!

Avui dia 18 estem cansats i contents a Puerto Natales, en un dia rúfol on hem vis des del bus com una cortina de boira ha tapat tots els cims del parc fins a fer-los desaparèixer. Ens sembla que hem tingut molta sort de veure'ls tots.