14,15,16 i 17 de desembre de 2009
Tornem a estar a la civilització després de passar quatre dies aïllats caminant pel Parc Nacional de Torres del Paine, sense cap mena de dubte un dels grans Parcs Naturals de la Patagònia amb algunes de les millors muntanyes del món!
Les dimensions d'aquestes muntanyes van més enllà de l'imaginable des d'una perspectiva europea, no pas per la seva alçada (El cim principal del Paine Gran tot just supera els 3.000 metres) sinó per parets totalment verticals de més d'un kilòmetre, vessants de més de dos kilòmetres d'alçada carregats de glaceres suspeses o glaceres amb fronts de més de cinc kilòmetres d'ample que connecten amb l'anomenat "Campo de Hielo Sur" que amb el nom ho diu tot.
Els que sou de muntanya ja haureu sentit parlar i haureu vist milers d'imatges de les parets de "Cuernos del Paine", o les pròpies "Torres del Paine", hem vist els mítics "Cerro Catedral, Cerro Aleta de Tiburón", la gran glacera del "Paine Grande" i el front del "Glaciar Grey".
Evidentment, cal ser un escalador d'elit o gairebé per pujar molts d'aquests cims i nosaltres ens hem conformat a recórrer els millors indrets del parc per poder-nos acostar i veure aquestes moles de roca i gel. Tot i això, costa una barbaritat fer-se una idea de les dimensions d'aquestes muntanyes verticals fins i tot estan a tocar de les seves parets.
Després de viatjar 14 hores de Ushuaia a Puerto Natales, al dia següent vam fer cap al Parc Nacional per agafar el catamarà de les sis de la tarda al llac Pelhoe, una tarja de presentació brutal ja que les vistes dels "Cuernos" i el "Gran Paine" son espectaculars. Vam dormir al refugi de Grande Paine, que sembla més un hotel que un refugi i on s'hi barregen els excursionistes amb la gent que només s'acosta a aquest punt per veure les vistes panoràmiques.
La primera jornada d'excursió real va ser esgotadora! Vam fer dos cops un dels trams del circuit (per tornar a parar al mateix refugi) sumant més de 28 km en un sol dia. L'objectiu era veure de ben aprop una de les grans glaceres que surten del Campo de Hielo Sur el "Glaciar Grey", una d'aquelles formacions de la natura que per més que te la mires no pots endevinar la seva grandària (de fet, el gel de la glacera es perd a l'horitzó).
Tant la Marta com jo gairebé estrenàvem bótes noves, que vam comprar a Ushuaia, i aquestes van provocar unes precioses llagues als peus de la Marta al final de la jornada (tot i que eren espectaculars, no van ser res que una agulla amb alcohol, iode i compeed no poguessin arreglar!).
La segona jornada va del refugi Grande Paine fins al refugi de Los Cuernos (que deu el seu nom a que esta just a sota de les parets dels Cuernos del Paine). Peró la ruta no es conforma amb la travessa sinó que s'enfila per la vall del Francès fins al "Campamento Británico". Al llarg de la ruta hi ha grans panoràmiques dels cuernos i de la cara nord del Gran Paine. Com és típic a la regió el clima és molt canviant i hi fa un vent de mil dimonis, plovisqueja gairebé contínuament i el vent aixeca remolins d'aigua sobre els estanys. Al Paine Grande vam veure diversos allaus, el més gran que va recórrer els dos mil metres de paret el vam poder gravar una mica metre baixava al tram final.
La tercera etapa va des de Cuernos al refugi de les Torres i s'enfila per una tartera i una morrena frontal on hi ha blocs com cases de dos pisos fins a veure les Torres del Paine en una visió màgica que no oblidarem mai! Les Torres del Paine et deixen bocabadats.
Als dos últims refugis, gestionats per l'empresa Fantástico Sur hi ha un ambient més que agradable. Els refugis estan plens de gent de tot el món, sobretot francessos, pero parlem amb Noruegs, Canadencs, anglesos, Rusos, Finesos, Catalans, etc.. Als refugis hi treballa molta gent i tothom és molt competent, quan parle amb ells t'expliquen que tots tenen carrera universitària de Turisme, econòmiques, Biologia, etc. I tots estan informadíssims de la fauna, la flora i la cultura del país i els encanta parlar-ne.
Com la nit anterior la Marta i jo estàvem negociant si ens llevàvem a les 3:30h per pujar un altre cop a les Torres per veure com es posen vermelles durant cinc minuts a la sortida del Sol (El fenomen només passa en dies sense cap núvol i això és molt estrany a la Patagònia), al matí quan ens llevem tothom ens ha fet bromes i ens ha dit que la gent que hi ha pujat ho han pogut veure i que ens ho hem perdut, hem pogut contrastar finalment que hem fet molt bé de dormir com marmotes fins més tard!
Avui dia 18 estem cansats i contents a Puerto Natales, en un dia rúfol on hem vis des del bus com una cortina de boira ha tapat tots els cims del parc fins a fer-los desaparèixer. Ens sembla que hem tingut molta sort de veure'ls tots.
Quina enveja! i quins records! Ja m'ho he llegit tot i espero amb candeletes els següents dies. Sou com una finestreta al passat. buaaaaa!! Però bé, millor que ho disfruteu, que us empapeu de paisatges, d'idiomes, de gent,... i d'amorrrrrrr. molt d'amor. Au!! Una abraçada de la taxistadeles6.30delmatí!
ResponElimina