No podem assegurar que el Fitz Roy i el Cerro Torre es trobin al Chaltén

22 i 23 de desembre

Estem a la Patagònia i molt a prop de la serralada dels Andes, que és terra de grans geleres i de muntanyes mítiques. No podíem esperar que la nostra sort durés tant de temps. Fins ara, des de Ushuaia fins a Calafate passant per Xile a les Torres del Paine aquesta terra ens havia permès observar les seves meravelles en unes condicions meteorològiques més que acceptables. El vent que bufa amb força per tota la Patagònia havia estat fort però suportable, les precipitacions que són constants quan t'apropes a les muntanyes (no és així a les planes de la Pampa, que tot i que són molt properes són deserts on els arriba molt poca aigua de la que queda atrapada a la serralada) no havien passat de quatre gotes congelades que cauen de tant en tant quan es posa un núvol sobre teu i les temperatures havien estat força bé.

Ara bé, portem dos dies al Chaltén amb un temps endimoniat, i, tot i que hem tingut més moral que l'Alcoià i hem pujat cap als miradors del Fitz Roy dues vegades, no hem tingut constància de les mítiques muntanyes. Tant poden ser darrera els núvols, com indiquen els cartells de tots els miradors, com estar a qualsevol altre lloc.

El primer intent va ser d'allò més extrem, vam sortir de bon matí a la desesperada sota una tempesta patagònica amb vents forts i pluja congelada que queia horitzontal a causa del vent i travessava la roba teòricament impermeable. Les arrels manyes de l'Uru van fer que pugéssim fins a l'indret de Rio Grande (gairebé al final del camí, als peus del Fitz Roy) on ens vam refugiar uns minuts i en un atac de seny vam decidir baixar a l'hostal en un temps rècord, amb els peus amarats d'aigua i mullats com aneguets.

El segon intent el vam fer el segon dia, a la tarda es va obrir una ullada de sol i vam sortir rabent cap al camí del Fitz Roy, no plovia tant fort però no hi havia ni rastre dels gegants alpins tapats per la boira.

Sense les seves vistes espectaculars el Chaltén és un poble curiós, ple d'edificis i cabanes de fusta de ràpida construcció amb albergs, botigues de muntanya, petits supermercats i restaurantets. De fet va ser creat l'any 1985 a corre cuita per reclamar els drets del territori per a Argentina en detriment de Xile i poder explotar-lo turísticament. És per tant el nucli de població més jove de l'Argentina. Per exemple, té un terreny reservat per a cementiri però encara no té usuaris perquè no hi ha mort ningú.

A Chaltén ens tornem a trobar amb l'Andreu i l'Anna de la Garriga (aprofito per corregir l'errada de l'altre dia on vaig rebatejar a l'Andreu com a Albert). Amb ells compartim uns bons macarrons autogestionats al hostal amb vi de la Patagonia i al vespre fem cap conjuntament amb una parella de Berguedans (Marc i Marta) cap al restaurant més sorprenent de Chaltén, el restaurant La Senyera! Presidit per una gran bandera Catalana i per el nostre amic “Ciscu”, un fadrí Català de cartró pedra.

Sopem especialitats Patagòniques com Xocro (una espècie de fabada amb llegums i carns d'aquí) i una espècie de puchero una mica dolcet amb arroç llegums batata i préssec. Es veu que l'amo és descendent de catalans i explota l'avinentesa comercialment, tot i això, el pa amb tomàquet que ens presenten deixa molt que desitjar i en canvi les carns i les especialitats argentines són boníssimes!

Fins on senyala la Marta vam arribar sota la pluja

La cara que se'ns va quedar

El Fitz Roy?

La Marta i el Fitz Roy! (Cola?)

PE: Resultat d'una tarda plujosa de poca feina ens dediquem a fer fotos de les flors de la primavera austral i dissenyem aquesta fantabulosa composició.